Volver a página de inicio

PRIMER. La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa en un llarg escrit de recurs farcit d'al· legacions, començant per manifestar, amb caràcter previ, la manca de motivació de la sentència així com l'error de valoració per haver inclòs valoracions de documents que no estan a les actuacions i haver prescindit d'elements essencials del debat processal. Al dit afegeix que l'inici del procediment es sustenta en una actuació il·lícita que determinaria la nul·litat de la prova obtinguda; que l'empresa no pot fer-se responsable d'un empleat deslleial; que la pericial del Sr Isaac ni tan sols ha estat valorada; que la pericial econòmica del perit, Sr Nemesio , ha estat incorrectament valorada a l'aplicar uns criteris d'indemnització allunyats de l' article 140 de la LPI , el que s'acompanya de la cita de nombrosa jurisprudència; que l'estimació de les pretensions de la part actora suposaria un clar enriquiment injust i unes conseqüències nefastes per a l'empresa demandada que l'abocarien quasi a la desaparició; que el tema dels interessos ha estat incorrectament solucionat en primera instància per la via de la rectificació d'error material quan en realitat era una omissió de pronunciament; finalment, que cas de no acceptar-se cap dels motius de recurs fets valer, si més no, no escauria la imposició de les costes al concorre en aquest supòsit dubtes de fet i de dret, a part de la irregular resolució del tema relatiu als interessos.

La part actora apel·lada s'oposa la recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON.- Així plantejats els termes del debat en aquesta segona instància i prèviament a respondre a tots i cadascun dels arguments que vessa en la seva defensa la part apel·lant, escau recordar que estem enfront d'un procediment en que s'acciona en basa a la LPI, sent que la infracció que es denúncia comesa és la relativa a la tinença per part de la demandada de diferents programes propietat de la part actora i dels que aquella disposa sense tenir la corresponen llicencia d'ús adquirida. I ho diem perquè part dels arguments que fa valer la part apel·lant van encaminats a acreditar que d'aquells programes no se'n ha fet pràcticament ús o no serveixen a les finalitats pròpies de l'empresa.

Recordem així que l' article 17 de la LPI en relació al dret exclusiu d'explotació i les seves modalitats, fa el següent: : " Corresponde al autor el ejercicio exclusivo de los derechos de explotación de su obra en cualquier forma y, en especial, los derechos de reproducción, distribución, comunicación pública y transformación, que no podrán ser realizadas sin su autorización, salvo en los casos previstos en la presente Ley."

Per la seva banda i en relació a que cal entendre per reproducció diu l'article 18: "Se entiende por reproducción la fijación directa o indirecta, provisional o permanente, por cualquier medio y en cualquier forma, de toda la obra o de parte de ella, que permita su comunicación o la obtención de copias ."

Per tant, és clar que no solament l'ús indegut d'un programa informàtic aliè és una infracció de la LPI sinó que la sola tinença d'aquest mitjançant la seva fixació directa o indirecta en un disc dur o en un servidor o en qualsevol mitja que permeti la seva utilització o copia, és una infracció del dret exclusiu d'explotació i per tant de la LPI.

TERCER. Feta aquesta breu introducció i que per si sola ja desfà la majoria dels arguments de la part apel·lant, ens endinsarem en l'examen exhaustiu de totes les al·legacions que es fan i per tal de que no quedi ni un resquitx d'aquelles sense resposta.

El primer que es manifesta per l'apel·lant és que la sentència conté una manca de motivació. Al respecte haurem de recordar que el Tribunal Constitucional té dit reiteradament, entre d'altres en la seva STC de 18 de novembre de 2004 que "...la exigencia constitucional de motivación no impone una argumentación extensa, ni una solución pormenorizada, punto por punto, a cada una de las alegaciones de las partes, sino que la respuesta judicial esté argumentada en Derecho y que se anude con los extremos sometidos por las partes a debate ( STC numero 101/92, de 25 de junio (LA LEY 1966-TC/1992) ), y que sólo una motivación que, por arbitraria, deviniese inexistente o extremadamente formal quebrantaría el artículo 24 de la Constitución (LA LEY 2500/1978) ( STC numero 186/92, de 16 de noviembre (LA LEY 2068-TC/1992) ); por otra parte, ha sentado que no se requiere una argumentación exhaustiva y pormenorizada de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide ( SSTC de 28 de enero de 1991 y 25 de junio de 1992 , y, en igual sentido, STS de 12 de noviembre de 1990 ).

Per altra banda, el TS no exclou una argumentació minsa i concisa com a vàlida ( STS de 5 de novembre de 1992 ), i considera motivació suficient que "...la lectura de la resolución permita comprender las reflexiones tenidas en cuenta por el Juzgador para llegar al resultado o solución contenido en la parte dispositiva ( STS de 15 de febrer de 1989 ), o que "... se expresen las razones de hecho y de derecho que las fundamentan, es decir, el proceso lógico-jurídico que conduce a la decisión o fallo" ( SSTS de 30 d'abril de 1991 i 7 de març de 1992 ).

En termes semblants la STS 22/2/2012 on es pot llegir el següent: " El primero de los motivos se formula por infracción del artículo 218, apartados 1 y 2, de la misma Ley, al adolecer la sentencia impugnada, según la parte recurrente, de incongruencia e incoherencia interna además de incurrir en falta de motivación.

Se confunde en este caso por la parte recurrente su disconformidad con los razonamientos y conclusiones obtenidas por la sentencia impugnada, con la incongruencia interna y la falta de motivación como aspectos que revelan el incumplimiento de las normas procesales reguladoras de la sentencia.

La falta de motivación existe cuando la lectura de la resolución no permite comprender cuáles son las razones del "fallo", creando por ello indefensión a la parte cuyas pretensiones no son acogidas en tanto que carecerá de los elementos necesarios para poder razonar su discrepancia al interponer los correspondientes recursos.

Al respecto, esta Sala en sentencia núm. 545/2011, de 18 julio , tiene declarado que el derecho a una resolución fundada «que constituye uno de los aspectos del derecho fundamental a la tutela judicial efectiva reconocido en el artículo 24.1 CE (LA LEY 2500/1978) implica que la resolución debe estar motivada. La motivación exige expresar los criterios fácticos y jurídicos esenciales que llevan a la decisión ( SSTC, 119/2003, de 16 de junio (LA LEY 12666/2003) ; 75/2005, de 4 de abril (LA LEY 972/2005) ; 60/2008, de 26 de mayo (LA LEY 61662/2008) ). La infracción constitucional se produce cuando hay carencia total de motivación o ésta es manifiestamente insuficiente, cuando la motivación está desprovista de racionalidad, desconectada de la realidad de lo actuado o da lugar a un resultado desproporcionado o paradójico. La motivación ha de ser adecuada y suficiente a la naturaleza del caso y circunstancias concurrentes y el juicio de suficiencia hay que realizarlo ( SSTC 66/2009, de 9 de marzo (LA LEY 7022/2009) y 114/2009, de 14 de mayo (LA LEY 58145/2009) ) atendiendo no sólo al contenido de la resolución judicial considerada en sí misma, sino también dentro del contexto global del proceso, atendiendo al conjunto de actuaciones y decisiones que, precediéndola, han conformado el debate procesal; es decir, valorando las circunstancias concurrentes que singularicen el caso concreto, tanto las que estén presentes, explícita o implícitamente en la resolución recurrida, como las que no estándolo, constan en el proceso» " .

Igualment el TS, recollint la doctrina del T C, en la Interlocutòria 27/3/2012 disposa: " Y respecto a la falta de motivación de la sentencia en cuanto es doctrina del Tribunal Constitucional que sólo una motivación que, por arbitraria, deviniese inexistente o extremadamente formal quebrantaría el artículo 24 de la Constitución (LA LEY 2500/1978) ( STC numero 186/92, de 16 de noviembre (LA LEY 2068-TC/1992) ); además, ha sentado que no se requiere una argumentación exhaustiva y pormenorizada de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide ( SSTC de 28 de enero de 1991 y 25 de junio de 1992 ), y, en igual sentido, SSTS de 12 de noviembre de 1990 y 1 de febrero de 2006 ). Asimismo, esta Sala no excluye una argumentación escueta y concisa (STS de 5 de noviembre de 1992 ), y considera motivación suficiente que la lectura de la resolución permita comprender las reflexiones tenidas en cuenta por el Juzgador para llegar al resultado o solución contenidos en la parte dispositiva (aparte de otras, STS de 15 de febrero de 1989 ), o se expresen las razones de hecho y de derecho que las fundamentan, es decir, el proceso lógico- jurídico que conduce a la decisión o fallo (entre otras, SSTS 30 de abril de 1991 , 7 de marzo de 1992 y 1 de febrero de 2006 " .

Per tant, la manca de motivació existeix quan de la lectura de la sentència no pot comprendre's quines són les raons de la decisió i això no succeeix en la resolució recorreguda.

Una segona qüestió prèvia que es planteja és la relativa a que el procediment s'ha nodrit de proves il·legalment obtingudes, en especial les obtingudes en la diligència practicada el dia 29 d'abril de 2013 en la seu de l'empresa demandada, manifestació aquesta que rebutgem absolutament. Sembla que el que es vol posar en dubte és que quan es va acordar la mesura d'assegurament no hi havia "fumus" o aquell era discutible, quan en realitat el propi resultat de la diligència demostra tot el contrari. És pla que es va seguir un procediment d'assegurament de la prova expressament previst a la LEC i qualsevol tipus de crítica a aquell havia de fer-se per la via allí prevista ( art 298-6 LEC (LA LEY 58/2000) ) i no en aquest procediment. Pel demés aquesta crítica que es fa a tot plegat no ens pot fer perdre de vista quina és l'acció exercitada, el que desacredita l'afirmació de que la mesura adoptada es fonamenta en documents als que la part apel·lant no ha tingut accés, quan en realitat la diligència es va practicar amb totes les garanties possibles, amb intervenció del funcionari corresponen, en presencia dels representants de la demandada i amb una correcta valoració dels requisits que l' article 297 i 298 de la LEC (LA LEY 58/2000) assenyalen.

QUART. Íntimament vinculat amb l'anterior al·legació està la relativa a que l'empresa no pot ser responsable de l'acció deslleial d'un treballador, referint-se més concretament a l'escrit que desencadena tot el procediment i on es conté unes afirmacions presumptament fetes pel Sr Juan Pedro , antic treballador de la demandada i que va ser acomiadat, tot afirmant-se que ell no va redactar aquell document o que no podia tenir coneixement del que allí manifestava. Doncs bé, a banda de que aquell es va ratificar davant del Sr. jutge sobre el que constava en aquell escrit i prèviament a que s'acordés la mesura d'assegurament de la prova, novament amb aquesta manifestació es pretén desviar l'atenció del que realment s'actua en aquest procediment, mitjançant desvirtuar el procediment d'obtenció de la prova, on repetim, no albirem l'existència de cap tipus d'indefensió en la part demandada ni cap tipus de vulneració de la normativa processal, que a més, de ser cert que s'hagués produït (cosa que neguem) no va ser denunciada en el seu moment per la part demandada.

A partir d'aquí el recurs fa tota una sèrie de manifestacions que en res afecten a l'acció que s'exercita. Així es sosté que hi va haver una total col·laboració de la demandada, el que és certament lloable. O que tot obeeix a una venjança de l'ex empleat, la qual cosa novament és totalment irrellevant, o que tot és culpa d'un altre ex empleat, el Sr Candido , i que seria el responsable únic de les reproduccions no autoritzades, afirmació aquesta òrfena totalment de prova ja que es va renunciar a la declaració d'aquest testimoni tot i haver estat proposat, però que novament és innòcua a tots els efectes, i més encara si tenim en compte que el seu acomiadament és un any anterior a la pràctica de la diligència d'assegurament i d'aleshores ençà no es varen desinstal·lar els programes. Pel demés cal recordar que l' article 1903 del CC (LA LEY 1/1889) també faria responsable a l'empresari dels actes dels seus empleats.

Tampoc podem admetre les afirmacions de que les proves s'haguessin obtingut mitjançant engany o que pugui tenir incidència en aquest procediment les denegacions anteriors de la petició d'assegurament de la prova, que per altra banda en cap cas formen part de la ratio decidendi de la sentència ara apel·lada.

CINQUÈ. Capítol a part mereix l'anàlisi de la denuncia d'error en la valoració de la prova pericial, on a més s'afirma que els perits varen actuar de forma esbiaixada. Tampoc hi podem estar d'acord. Escau recordar que la valoració de la prova pericial, s'ha de portar a terme en aquesta alçada en atenció a la jurisprudència del TS, recollida entre altres en la sentència de 19 de juliol de 2004 que, seguin el criteri de la sentència de 8 d'octubre de 2003 i amb cita de moltes altres resolucions en el mateix sentit, diu que la prova pericial és de lliure apreciació pel Jutge, no vinculant al Jutge o Tribunal d'instància l'informe del perit, de forma que tal prova no està sotmesa al control cassacional, excepte quan s'apreciï que resulta il·lògica u omet dades i conceptes que figuren a l'informe, i tan sols podrà revisar-se tal valoració quan l'òrgan d'instància tergiversi les conclusions de forma ostensible o falsegi arbitràriament els seus dictats o n'extregui conclusions absurdes o il·lògiques.

Cal afegir que el resultat de la pericial, depèn en no pocs cops, del grau d'instrucció del perit, de la fermesa dels seus principis, de les normes científiques aplicades, i sense que el Tribunal quedi vinculat obligatòriament pel dictamen emès per uns tècnics, que amb la incertesa pròpia de la ciència, pot resultar qüestionat, de manera que el perit aporta màximes tècniques que el jutjador les aprecia segons les regles de la sana critica. El Tribunal Suprem ha declarat en tot cas, que la funció del perit és la d'auxiliar al Jutge i en el supòsit de que existeixen dictàmens contradictoris el Jutge és sobirà per optar per un o l'altre, el que estimi més convincent u objectiu, és a dir, ofereixi una major aproximació a la realitat dels fets ( SSTS 9 de febrer de 1987 , 19 de febrer de 1987 i 6 de març de 1989 ). O com ha assenyalat molt recentment en la seva Sentència de 29 de maig de 2014 davant de l'al·legació d'un error de valoració: "... lo que pretende es que se tenga en cuenta un informe pericial distinto del que acepta la sentencia lo que no es admisible. La emisión de varios dictámenes o el contraste de algunos de ellos con las demás pruebas, posibilita que la autoridad de un juicio pericial se vea puesta en duda por la del juicio opuesto o por otras pruebas, y que, con toda lógica, los Jueces y Tribunales, siendo la prueba pericial de apreciación libre y no tasada acepten el criterio más próximo a su convicción, motivándolo convenientemente, como ocurre en este caso en el que se ha hecho una valoración de los mismos y se ha aceptado en lo sustancial el informe de ...".

En aquest cas el jutge a quo explicita per quina raó prefereix una pericial sobre l'altra, i així fa notar, davant de les crítiques que vessa la pericial Don Isaac (perit de la demandada) contra la pericial de la part actora, com les dades que van servir de base a l'elaboració de la pericial de la part actora (tres perits) es varen recollir en presencia del secretari judicial. Tanmateix cal dir que l'ús o no dels programes que determinen aquest procediment, la seva duplicitat o innecessarietat és irrellevant als efectes de l'acció que s'exercita i ens remetem al dit en el fonament de dret segon d'aquesta resolució.

Pel que fa a que els programes estarien emparats pel contracte de cessió d'ús entre SATEL i la seva matriu saragossana cal recordar que, de ser així, aquest contracte vulneraria el que disposa l' article 99 c) de la LPI i que fa " Sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 100 de esta Ley los derechos exclusivos de la explotación de un programa de ordenador por parte de quien sea su titular con arreglo al artículo 97, incluirán el derecho de realizar o de autorizar: ... c) Cualquier forma de distribución pública incluido el alquiler del programa de ordenador original o de sus copias ."

Tampoc es pot admetre les crítiques que es fa, per part Don Isaac , a la metodologia emprada pels perits de l'actora per elaborar el seu l'informe pericial ja que aquell mètode és el que el propi perit de la demandada empra en altres informes, com ara emprar el Word per a captures de pantalla o el desprecintat de CD's o memòries USB davant del secretari judicial (vegis informe Don Isaac del jutjat mercantil 2 de Barcelona). Pel que fa als mètodes alternatius que proposa, topen amb problemes com ara la vulneració de la confidencialitat (cas de fer copies senceres del dics dur), incorporar programes que no són propietat dels demandants o informació que no és objecte de litigi. Finalment en aquest apartat, res té a veure la SAP de la Secció 7a de Barcelona que es cita i que fa referència a un vessat de bústies de correu electrònic però que cap relació tenen amb la reproducció dels programes que és el que aquí es judica.

SISÈ.- En referència a la valoració econòmica, també cal confirmar la decisió del jutge a quo que novament es fonamenta en la pericial practicada i que cal preferir a la de la demandada per diverses raons. Així, els programes no instal·lats però instal·lables, són exactament igual als efectes de la LPI, és a dir, una reproducció, com ens recorda l'article 18 , com així també ho són els que estiguin en desús. Recordem que la llei diu que " "Se entiende por reproducción la fijación directa o indirecta, provisional o permanente, por cualquier medio y en cualquier forma, de toda la obra o de parte de ella, que permita su comunicación o la obtención de copias .". Pel que fa a les duplicacions, el perit Don Isaac les comptabilitza en altres pericials i no dona raó satisfactòria de per quina raó no s'haurien de comptabilitzar aquí. I pel que fa a les possibles llicencies de la matriu saragossana que empararien l'ús, ens reiterem amb el dit ut supra .

Finalment en aquest apartat recordar que tant el Sr Marcos com el propi Don Isaac reconeixen l'existència en els sistemes informàtics de la demandada de programes que tenen per finalitat la neutralització de les contrasenyes o sistemes de protecció anti-copia de programes (crackejadors) mitjançant la generació de claus originals, el que per si sol ja constitueix una clara infracció de la LPI. Al respecte fa l'article 102 c ): "A efectos del presente Título y sin perjuicio de lo establecido en el artículo 100 tendrán la consideración de infractores de los derechos de autor quienes, sin autorización del titular de los mismos, realicen los actos previstos en el artículo 99 y en particular: ... c) Quienes pongan en circulación o tengan con fines comerciales cualquier instrumento cuyo único uso sea facilitar la supresión o neutralización no autorizadas de cualquier dispositivo técnico utilizado para proteger un programa de ordenador.".

SETÈ. En relació a la conseqüència econòmica de la infracció comesa per la demandada, ratifiquem en tot la solució a la que arriba el jutge a quo d'acollir la valoració que efectuen els perits de la part actora i rebutjar la pericial Don Nemesio ja que el sistema de valoració que empra aquell no tenen cap tipus de recolzament més enllà de la SAP de Valencia en la que es pretén emmirallar la part demandada i que és contraria a la doctrina del TS. Efectivament els programes que estan en la base de l'acció de l'actora no varen ser llicenciats per la part actora sent aquesta manca de llicenciament el fonament jurídic principal de la naturalesa il·lícita, el que fa que sigui d'aplicació el criteri de la regalia hipotètica que manté el TS en la Sentència de data 11 d'abril de 2007 . Tanmateix quan la part actora llicencia algun dels productes d'autos ho fa amb els preus que apliquen els perits de l'actora que en cap cas han estat desvirtuats per la part contraria, el que ens ha de menar a desestimat també aquest motiu de recurs.

VUITÈ. Finalment es parla d'enriquiment injust i de situació precària de la demandada. Pel que fa a l'enriquiment injust és pla que no concorren els requisits que la llei estableix per tal d'entendre que aquell concorre. Així el TS a la seva sentència de 8-7-03 , recull aquesta figura jurídica en el sentit següent:

" Ha de recordarse, sin embargo, que la doctrina del enriquecimiento injusto debe ser aplicada con extraordinaria cautela ya que, de otro modo, es decir, si todas las atribuciones patrimoniales debiesen ser sometidas a revisión, se generaría una inseguridad realmente perturbadora e inconveniente para el tráfico jurídico. Por ello, según reiteradamente ha declarado esta Sala no cabe aplicar dicha doctrina cuando el beneficio patrimonial de una de las partes es consecuencia de pactos libremente asumidos ( sentencia de 26 de Junio de 2002 ) o existe una expresa disposición legal que lo autoriza (sentencia de 31 de Julio del mismo año), debiendo exigirse para considerar un enriquecimiento como ilícito e improcedente que el mismo carezca absolutamente de toda razón jurídica, es decir, que no concurra justa causa, entendiéndose por tal una situación que autorice el beneficio obtenido, sea porque existe una norma que lo legitima, sea porque ha mediado un negocio jurídico válido y eficaz (sentencia de 18 de Febrero del año en curso).".

És evident que en aquest cas no concorre ja que existeix una norma jurídica que empara aquella atribució patrimonial que es fa a favor de la part demandada (art 140 RDLegislatiu 1/1996 (LA LEY 1722/1996)).

I pel que fa a la situació de precarietat econòmica en que aquesta indemnització situaria a la part demandada, és un argument que, amen de no estar acreditat, no té cap base jurídica i per tant, no se'n pot extreure cap conseqüència, raó per la que no escua fer cap comentari al respecte.

NOVÈ.- Atès el que disposa l' article 394 de la LEC (LA LEY 58/2000) i a l'haver-se desestimat el recurs escau imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant sense que sigui obstacle les al·legacions relatives a la interlocutòria d'aclariment, ja que malgrat pugui ser cert que la via correcta per solucionar aquell error hagués estat la d'acudir al procediment d'omissió de pronunciament i no al de rectificació d'error material manifest, gens menys cert és que l'estimació de la demanda era substancial i no hagués pogut evitar- se la imposició de les costes de la primera instància, sent pel demés que la imposició dels interessos des de la interpel·lació judicial és la que correspon conforme al que disposa l' article 1101 en relació al 1107 i 1108 del CC (LA LEY 1/1889) .